Fa unes setmanes vaig saber que José María Gironella (dic José María perquè tot i ser de Darnius i haver mort a Arenys de Mar firmava així, en castellà) havia patit importants crisis depressives. En va parlar a "Los fantasmas de mi cerebro". (1)
A banda de les moltes referències a les depressions, en algun moment del llibre, pocs, hi ha també alguna referència a estats eufòrics, cosa que sembla indicar que podria ser bipolar. I això m'ha fet pensar en els escrits de la meva mare (ella era bipolar), en els quals també hi ha aquesta mateixa proporció (o desproporció) de referències depressives i eufòriques. Suposo que en els dos casos (Gironella i la meva mare) aquesta desproporció s'explica per la diferent incidència (en el mateix moment i en els records), de les etapes depressives i les eufòriques. Les primeres eren devastadores, deixaven unes petjades molt doloroses, infinitament més marcades.
Un altre punt de coincidència entre la meva mare i ell són les conviccions religioses dels dos. La meva mare atribuïa a aquestes conviccions la seva capacitat de resistir les dures etapes depressives. José María Gironella atribuïa a les seves conviccions religioses una importància determinant sobretot de cara a haver pogut descartar l'opció del suïcidi, en el seu cas pensada algun cop (la meva mare havia pensat molt en la mort com un alliberament, però la idea del suïcidi mai se li havia passat pel cap com una opció real). (2)
Un altre punt de coincidència, en aquest cas literari: Gironella sovint té una manera d'escriure que en alguna mesura també em recorda la manera d'escriure de la meva mare: viva, espurnejant i enginyosa.
--
(1) La pista d'aquest llibre de JM Gironella la vaig trobar de manera inesperada a "Depressió: pacients i familiars", de Carme Ferré (Cossetània Edicions, 2005). L'edició original de "Los fantasmas de mi cerebro" (Planeta, 1958) té altres parts sense relació amb les depressions (crec que més endavant la mateixa editorial en va fer una altra edició, només amb els capítols sobre les depressions).
(2) Diu Gironella al llibre (p. 96): "Pensé que no tenía derecho a quitarme la vida, 'que estaba prohibido' y que en caso de hacerlo el castigo -así me lo habían dicho en la infancia- sería eterno."
