La meva mare tenia bastanta relació amb una família que vivia crec que a un poble de la vora d'una casa que ella tenia als Pirineus, a la qual anava de tant en tant. Era una família gran, el matrimoni havia tingut molts fills, i a més també vivia amb ells la mare d'ella.
Un dia van decidir fer obres a la casa, no sé si per un tema de manteniment general o amb l'objectiu d'adequar millor els espais, o per les dues raons alhora. El cas és que, les fessin pel motiu que fos, aquelles obres van anar acompanyades del projecte de dur a partir de llavors l'àvia a una residència, potser per tal de tenir més espai pels fills, que com que eren molts i anaven creixent cada vegada n'ocupaven més, d'espai.
Ja fos perquè la mateixa àvia li ho va dir o perquè ho va saber a través d'algú altre, la meva mare se'n va assabentar. I va anar a dir-li a la filla que què s'havia pensat, que com se'ls havia acudit de voler dur l'àvia a una residència, que l'àvia havia viscut sempre amb ells, que s'havia dedicat tota la vida primer als fills i després als nets, sempre de manera afectuosa i desinteressada, que no la podien dur a una residència.
És possible que ho digués amb molta més contundència que diplomàcia, perquè quan ella estava convençuda que una cosa era injusta, quan estava convençuda de tenir la raó, el seu ímpetu era immens, inaturable, com una tramuntanada. Fos pel que fos, però és ben probable que aquella intervenció seva hi tingués a veure, el cas és que l'àvia no va anar a la residència, i d'aquella alternativa no se'n va parlar més.
Una altra història de residències que havia sentit explicar a la meva mare era la d'una amiga seva que un dia va decidir, sense pressions de ningú, que volia anar a viure a una residència, perquè li va semblar que així la vida li seria més fàcil. Però al cap de poc, quan feia només algunes setmanes que hi era, no ho va veure clar, se'n va penedir i va dir que volia tornar a casa.
Però llavors els fills li van dir que no podia ser, que ella havia decidit anar lliurement a la residència i que, per tant, s'hi havia de quedar. És a dir, segons els fills tenia llibertat per decidir anar a la residència, però no per marxar-ne, suposo que perquè ja havien fet plans, o ja els havien executat, relacionats amb l'ús del pis de la mare. De manera que en contra de la seva voluntat es va haver de quedar a la residència (i em sembla recordar, però això ho tinc més emboirat, que els seus fills i filles l'anaven a veure poc a la residència).
D'històries de residències la meva mare n'explicava més, perquè a l'anar-se fent gran algunes de les seves amigues hi van anar a parar, i anar a veure aquelles amigues era una activitat habitual seva. Vaja, que de residències en coneixia unes quantes.
Mai li vaig sentir cap comentari positiu sobre les residències, ni tan sols quan algun cop li deia que de vegades potser totes les opcions eren dolentes, i que llavors potser l'únic que es podia fer era mirar d'evitar la pitjor opció. I que la pitjor de vegades podia ser haver de conviure amb uns fills o filles egoistes, mesquins, insuportables. I que per tant, en aquests casos, la residència podia ser un mal menor.
Però ni davant d'aquest argument afluixava, s'enrocava amb l'argument "que els fills no haurien de ser així", sense voler assumir que de vegades ho són, d'aquesta manera.
Tot i establir categories entre les diferents residències que coneixia (alguna la qualificava de casa dels horrors, massificada i inhòspita), ni tan sols les residències millors, més confortables i de tracte més acollidor, li semblaven bé.
Acabo. De la història de l'àvia que la filla volia enviar a la residència i de la història de l'amiga que els fills no van permetre que tornés a casa en tinc uns records una mica imprecisos, d'alguna explicació de la meva mare i d'alguna conversa més recent amb la meva tia, sense massa detalls. Ara bé, detalls a banda, crec que l'essència de la història sí que és la que explico.
