La Benita era una parenta de la meva mare, em sembla que era cosina del meu avi, tot i que la diferència d'edat amb la meva mare era poca. No va tenir fills, no es va casar mai, vivia sola, i quan es va fer gran va decidir anar a una residència. Va mirar-se'n unes quantes, en va triar una i hi va anar, però al cap de dies o setmanes se'n va atipar, i va decidir que tornava cap a casa. Ho podia fer perquè havia conservat el seu pis perfectament muntat; de fet, mentre va estar a la residència hi anava a passar algunes estones (s'havia buscat la residència a la vora del pis).
Més endavant, tot i que seguia tenint encara una considerable autonomia, es va tornar a plantejar l'opció de la residència, i aquest cop va decantar-se per una altra, diferent de l'anterior. Però aquesta vegada no va durar ni un dia a la residència: el primer dia, tot just arribar-hi, ja va tenir una discussió, i va decidir sobre la marxa tornar cap el pis. (1)
Val a dir que la Benita no era una persona de tracte fàcil, perquè era molt independent, cantelluda i poc flexible. Però era molt espavilada, i sabia molt bé el que volia i el que no volia.
Aquesta segona vegada a la residència l'havia acompanyat la meva tia, i també va ser la meva tia qui la va acompanyar un altre cop cap a casa (tant la meva mare com la meva tia durant aquells anys van estar sempre pendents de la Benita). Quan sortien de la residència la Benita li va dir a la meva tia, de manera rotunda, que era com sempre parlava: "Anem-nos-en, aquí només s'hi queda LA GENT QUE TÉ FILLS."
--
(1) Es veu que la discussió va estar relacionada amb les formalitats de l'ingrés; li van dir que ella i la meva tia havien de firmar un paper sobre amb no sé quin tipus de responsabilitats o tuteles, i ni a la Benita ni a la meva tia els va agradar allò que calia firmar, ni el contingut ni la forma com els ho van presentar, i va ser per això que van decidir sobre la marxa girar cua.
