"El primero que llegó fue el sacerdote. (...) Luego le pedí que rezara para que Dios me diera una muerte fácil porque estaba sufriendo mucho, y a eso me dijo que no lo haría porque los sufrimientos de la muerte me evitarían algunos en el Purgatorio." Elena Fortún (1)
Un punt complicat de l'etapa del final de la vida del meu pare és el paper que la meva mare hi va tenir. Hi he pensat moltes vegades, ja hi vaig pensar en el seu moment, sobretot durant els dos últims anys de vida del meu pare, però n'he parlat poc.
Hi ha coses que llavors la meva mare les va fer molt bé, però també crec que durant aquella etapa va ser incapaç de fer seu, compassivament seu, sense pors, el sentiment que devia tenir el meu pare aleshores. Primer, durant la fase en què va aparèixer l'actitud de revolta d'ell, quan s'adonava que havia perdut el control de la situació però encara era capaç de reaccionar, amb els seus crits, els seus forcejos. Després, més endavant, quan va arribar a aquell estat de desemparament i tristesa, quan jo no tenia cap capacitat de reacció. No puc evitar pensar que llavors la meva mare el va veure més a través dels seus propis prejudicis o pors, els d'ella, en lloc de veure, sentir, amarar-se, de l'estat de derrota absoluta en que s'anava enfonsant el meu pare.
Ho repeteixo, la meva mare va cuidar bé el meu pare, però ara afegeixo que també penso que la meva mare no va ser capaç d'arribar al grau de compassió necessari per entendre i acceptar que la vida del meu pare era un desastre, i que "ell", gairebé amb tota seguretat, si ho hagués pogut manifestar, hauria dit que no volia viure d'aquella manera.
Dic entendre això, una altra cosa hauria estat com s'afrontava cada nou repte o dilema que llavors s'hagués presentat; aquesta és una altra història, i que per descomptat no hauria sigut fàcil. Però per tal de poder arribar a aquest altre escenari, per tal de poder mirar la història des d'aquest altre punt de vista, cal abans haver sentit, pensat i compadit des de la perspectiva que he exposat.
En aquell moment, a l'hora d'actuar no sé quin era el pes sobre la meva mare de la part religiosa (només Déu pot decidir la durada de la vida, el sofriment ens acosta al Cel, etc.), i la part emocional, la capacitat d'ella d'afrontar l'impacte d'aquella situació conflictiva. Això, barrejat amb la part "d'utilitat" que per a ella pogués tenir aquell escenari, fent llavors de cuidadora (encara que ella no en fos en absolut conscient, d'aquell eventual -probable- efecte "antidepressiu" de la seva feina de cuidadora). Tot plegat un veritable embolic. (2)
Encara que no pugui saber mai les respostes a aquestes preguntes, no em sembla absurd, malgrat que siguin ben incòmodes, plantejar-me preguntes com aquestes. I també tinc assumit que plantejar-me aquesta mena de preguntes, i sobretot compartir-les, m'exposa a que em passin factures.
Ho tinc assumit perquè per haver dit en altres ocasions que considero que el meu pare no va entendre mai la meva mare algun cop he estat criticat per alguns familiars. Suposo que dient això d'ara de la meva mare és probable que em passi el mateix.
--
(1) Carta a Carmen Laforet (entre 1947-1952), citada per Gregorio Morán, La Vanguardia, 11/03/2017.
(2) Durant aquells anys la meva mare tenia una amiga de l'Opus també amb alzheimer. Era una numerària i la cuidaven les altres numeràries del pis on vivia. Havia arribat a un estat vegetatiu, li havien de fer tot, fins i tot alimentar-la. Ja no manifestava cap vestigi de consciència, de racionalitat. La meva mare en parlava sovint (l'anava a veure de manera regular), i sempre lloava "l'alegria´" amb què totes les companyes del pis s'ocupaven de la malalta. Jo ho trobava espantós, forassenyat, absurd, cruel, no entenia que no deixessin morir aquella pobre dona, que s'escarrassessin per mantenir-la amb vida, no entenia aquella insistència, ni l'exaltació "d'aquella alegria". No entenia que el gran argument fos "que estava molt ben cuidada". No entenia aquella falta de compassió (o de sentit comú). O si l'entenia, "no la volia entendre". Però m'havia de callar, perquè parlar-ne implicava referir-se a la situació del meu pare (i les decisions relatives al meu pare corresponien a la meva mare). Callar no m'era fàcil, perquè el que sí entenia de manera clara era que aquell referent de la meva mare, que tant la influïa, perjudicava directament el meu pare: com més lloava ella l'alegria d'aquelles cuidadores i justificava el que feien, més llarg i negre veia el futur del meu pare (que jo desitjava que fos com més breu possible).
