Després de parlar del procés de demència del meu pare i de com el vaig viure jo, de l'impacte que va suposar en la meva vida, ara puc tornar (un altre cop) a la relació que jo vaig tenir amb ell, a la visió que en tinc ara, i al que penso quan algú em diu que sóc injust quan parlo d'ell.
Si sóc injust o no quan parlo del meu pare suposo que depèn dels punts de vista de cadascú, i entenc que algú ho pugui pensar en la mesura que creu que de vegades l'acuso o responsabilitzo dels desequilibris emocionals de la meva mare. Però no és així, i si algun cop ho he fet, acusar-lo dels problemes de la meva mare, m'he equivocat.
Del meu pare el que he dit, i segueixo dient, és que no va entendre la meva mare, i que això, afegit a la manera de ser d'ell, convençut que el que pensava no era qüestionable, convençut també del seu paper preeminent dins de la parella (en tant que home), va afavorir les desestabilitzacions de la meva mare. Que això el converteix en culpable? Això no ho dic, perquè no crec que fos culpable de res, però el seu paper no va ser tampoc neutre, ja que amb la seva manera de ser, amb les seves expectatives i demandes, va alimentar un escenari advers per a la meva mare que al final va fer que es produís el naufragi.
Els meus pares, els dos, van ser víctimes de la situació en què es van embarcar o trobar. Amb la diferència que el preu que va pagar la meva mare va ser molt més alt. Això ho puc afirmar perquè considero que una manera objectiva de cara a mesurar "aquest preu" són les ganes de viure de cadascú. No em consta que al meu pare li minvessin mai les ganes de vire (malgrat les dificultats matrimonials i de molts altres tipus que va haver de gestionar, sempre va conservar el coratge i les ganes de tirar endavant). En canvi, la meva mare sí que va passar per molts períodes durant els quals no tenia cap ganes de viure. (1)
Són uns preus objectius que crec que permeten fer comentaris com els que faig, però que alhora crec que no autoritzen a fer judicis. L'àmbit dels malestars és un, els dels judicis és un altre, i a mi el que m'interessa és el primer. I si algun cop em confonc i caic en l'àmbit dels judicis, doncs és només això, que m'he despistat (sé que de vegades em despisto, no puc presumir que no em passi).
Abans d'emancipar-me jo tenia en relació al meu pare (i també en relació a la meva mare) molts punts de discrepància, però totes aquestes discrepàncies es van aigualir, o fins i tot desaparèixer, a partir de la meva independització. Ja feia el que volia, no els havia de justificar o passar comptes de res, i per tant no hi havia motius perquè hi hagués problemes. O perquè "gairebé no n'hi hagués", tampoc cal exagerar (en qualsevol cas, llavors aquests problemes eren més en relació a la meva mare que a ell; des de la distància, ell era més respectuós i no tenia l'actitud invasiva que, quan s'esqueia -per exemple amb les seves cartes- ella seguia mantenint).
El que aleshores va passar va ser que amb la meva independització, al cap de poc també va arribar la meva consciència dels sofriments emocionals de la meva mare (dels quals fins llavors jo no en sabia res). I amb aquesta consciència també va venir la formació del meu punt de vista, que relacionava els problemes de la meva mare amb el tipus de relació que tenia amb el meu pare.
La dificultat de relació amb el meu pare per part meva a partir de llavors, quan va existir aquesta dificultat, va ser només a causa d'aquest motiu: tots els antics motius havien quedat arxivats i oblidats (i no m'havien deixat cap malestar de cap mena; eren temes liquidats). A partir de la meva emancipació, si excloc el tema dels problemes emocionals de la meva mare, del meu pare en recordo sobretot coses positives (i alguns desacords no conflictius). (2)
--
(1) Per descomptat, ara excloc d'aquesta consideració els últims anys de la seva vida, quan anava caient en el pou de la demència i la dependència, uns anys durant els quals òbviament no sé què podia passar pel seu cap.
(2) Pel que fa a les discrepàncies ideològiques que llavors podíem tenir, i de les quals a més no en parlàvem, el cas és que a mi llavors ja no em suposaven cap conflicte: les constatava i, des de la llunyania de la relació, m'afectaven molt poc.
