Va ser després de la mort de la meva mare que vaig començar a dedicar més temps i atenció a les lectures sobre les depressions, fins llavors escasses. Una part de les noves lectures va ser el resultat d'algun suggeriment, i una altra part va ser sobretot resultat de l'atzar, de la meva afició a entretenir-me tafanejant pels prestatges de les biblioteques i de les llibreries de vell.
Més endavant, un dia em vaig adonar que si ordenava mentalment, segons les dates de publicació, aquelles lectures que anava acumulant, podia establir un paral.lelisme entre el que s'anava publicant i les etapes per les que va anar passant la meva mare.
Sé que amb aquesta "base de dades" de publicacions tan petita (tenint en compte que de llibres sobre depressions se'n publiquen a puntades de peu), i alhora conformada segon un model tan peculiar, és a dir, "més aviat sense model" (en gran mesura resultat de casualitats), no es poden treure moltes conclusions, i menys definitives.
Ara bé, un cop palesada aquesta limitació, el que sí puc dir és que en aquest conjunt de llibres que jo he llegit, en general publicats des de la dècada dels 60 fins a principis del 2000 (els anys de les depressions de la meva mare), no hi veig gaires diferències, entre ells (a banda de les motivades per les diferents generacions d'antidepressius que van anar apareixent). El discurs, en general, és molt uniforme: molta biologia i farmacologia i poc o nul protagonisme de l'entorn social, les relacions familiars i del paper de la psicoteràpia.
Durant aquestes dècades, l'optimisme dels autors d'aquestes publicacions sobre la utilitat de la medicació és generalitzat, la relativització dels efectes secundaris també és general (es poden reconèixer, però sempre es justifiquen: mai es planteja una possible deslegitimació de la medicació en funció dels seus efectes secundaris), i també és nul.la (o només anecdòtica) la presència d'una reflexió seriosa sobre l'entorn familiar o social com a desencadenant o agreujant dels problemes depressius, i de la importància que hauria de tenir la psicoteràpia com a recurs per aprendre a gestionar i superar una depressió. Hi ha excepcions, però la norma és la que he exposat.
Quan a finals dels anys cinquanta la meva mare va començar a tenir depressions la majoria de publicacions eren d'aquest tipus, ho eren també a mitjans dels seixanta, quan li van diagnosticar per primer cop les depressions, i durant els anys setanta, vuitanta, noranta i principis del segle vint les publicacions va anar seguint aquest patró. És a dir, la majoria dels professionals que escrivien escrivien això, i la majoria dels professionals que llegien també era això el que llegien. (1)
El cas de la meva mare n'és una mostra: per part dels professionals que es van ocupar d'ella, la fe en la farmacologia i el menyspreu (manifest o dissimulat) envers la psicoteràpia va ser una constant inalterada durant aquelles dècades de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Aquella fe (en els medicaments) i aquell desinterès (cap a la psicoteràpia, i alhora, cap a una visió més holística de la persona) va ser una actitud compartida per tots els professionals que es van ocupar d'ella, sense excepcions.
Ella ho va viure en la seva pròpia pell. I a mi, aquesta reflexió d'ara sobre les meves lectures m'ha ajudat a pensar-hi. A pensar-hi "un altre cop".
--
(1) Entre les meves lectures n'hi ha també algunes, poques, d'orientació psicodinàmica, i per tant amb una altra visió dels problemes depressius. La reduïda presència d'aquestes publicacions entre les meves lectures crec que té diferents orígens. Un és la seva difusió en general més limitada, a causa de la poca penetració d'aquestes idees entre els professionals dedicats a la salut mental, i per tant l'escassa "transferència" d'aquestes idees als malalts (per exemple, no són publicacions promocionades per la indústria farmacèutica, cosa ben comprensible, ja que no fan "propaganda" de la medicació). L'altra causa és més personal, té a veure amb la dificultat meva per seguir discursos d'orientació psicoanalítica. A diferència de les lectures biologistes, que no em costa entendre-les, i que per tant també, quan és el cas, puc qüestionar-les, amb les altres de vegades em perdo, i per tant no m'és fàcil posicionar-me en relació als seus continguts. Com puc opinar, si m'he extraviat? De vegades només puc dir-ne que no aconsegueixo entendre el que diuen o volen dir (i considero que la meva limitada capacitat de comprensió no és "només culpa meva", crec que de vegades els autors també ho posen ben difícil). És una situació estranya, perquè de fet comparteixo molt el plantejament de la importància que atribueixen a la biografia i al context per una banda, i per una altra a la paraula i a la relació terapèutica com a procés de sanació. Sí, és una cosa estranya, hi haig de pensar més... En qualsevol cas, això que dic ara no invalida els raonaments que he fet abans en relació a les publicacions i els professionals de tendència biologista (i teràpies fonamentalment farmacològiques).
