"Potser ara puguis entendre el que et vaig dir al principi: els morts pesen, no tant per la seva absència, com per allò que entre nosaltres i ells no ha sigut dit." Susanna Tamaro (1)
Mai no vaig fer preguntes al meu pare sobre la seva vida, i quan em vaig adonar que hi havia moltes preguntes que m'agradaria poder-les-hi fer, ja era massa tard. Ell ja no podia contestar-les, era presoner de l'alzheimer.
De les diferents preguntes que m'hauria agradat fer-li (i que no sé si m'hauria volgut contestar, aquesta és una altra història) moltes, a mesura que m'he anat fent gran, per a mi han anat perdent l'interès que en algun moment m'havien desvetllat.
No li faria ja segons quina mena de preguntes, perquè ara ja sé que les vides de la gent sovint són complicades, de vegades resultat de diferents atzars, cops de sort o desgràcies, pors, impotències... Només els sants de guix tenen vides estables i impecables.
Sovint les vides són més trobades que triades, per molt que ens vulguem pensar que en tenim el control i que podem decidir cap on volem que vagin. De manera que si és el cas (i ho és més sovint del que ens pensem) que mana més el corrent que el timó, a tomb de què venen els judicis?
Si ara ell fos viu, me'l miraria amb ulls diferents de com me'l mirava quan ell estava en perfectes condicions i jo tot ho discutia perquè em pensava que jo era molt espavilat. El pas dels anys, si no ets massa soberg o massa ruc, el normal és que et faci veure les coses de manera diferent. Amb una mica de sort el pas del temps fa que no et miris tant el melic, que puguis veure els altres amb ulls més equànimes, i sobretot més afectuosos, més tranquils.
Si ara pogués, de l'antiga llista de preguntes suposo que al meu pare només n'hi faria una, aquesta: es va arribar a adonar en algun moment que la seva dona no era i no podia ser com ell volia que fos?
M'hauria agradat poder-li fer aquesta pregunta, i ser capaç de fer-la-hi sense cap ànim de judicar res, només amb la voluntat d'entendre. Ser capaç de fer-li la pregunta de manera que ell s'adonés que jo m'adonava del difícil que havia sigut la seva vida al costat de la meva mare (a causa de les oscil.lacions emocionals d'ella). Que fos capaç d'adonar-se que jo ja no era aquell fill que tot ho discutia sinó un fill que, a aquelles alçades de la vida, tenia ganes de fer les paus amb tothom, i per tant i de manera prioritària també amb ell, el meu pare.
Amb la meva mare vaig tenir la possibilitat de la reconciliació, la possibilitat de la construcció d'una relació diferent de quan jo era jove i tot era complicat. Amb ella el retrobament va ser un recorregut a través de les paraules, a través de les mirades, a través dels silencis, a través d'aquells anys afegits... Però amb el meu pare no vaig tenir aquesta sort, aquesta oportunitat. Quan el vaig retrobar, ell ja no era ell. I per tant no hi va poder haver l'opció d'intentar reparar el nostre passat complicat.
Torno a les preguntes. He dit abans que al meu pare només n'hi faria una. I alhora penso que ni la que he dit tindria sentit. A les acaballes de la seva vida, si hi hagués resposta, fos quina fos la resposta, quin sentit o utilitat tindria "per a ell"?
Per a ell, segurament, tindria sentit "parlar del que volgués parlar", no del que algú altre tingués interès a parlar. Perquè quan ets gran, i estàs cansat del pes de la vida, suposo que el que busques no són ni grans preguntes ni grans respostes, sinó només quietud, afecte i comprensió.
Per tant, al meu pare, si quan el vaig retrobar encara hi hagués pogut parlar, suposo que el que m'hauria agradat hauria sigut dir-li només que havia sigut un bon pare per a mi, i que li ho agraïa, que aquest era el meu resum en relació a ell. Dir-li només això. I fer-li una abraçada.
--
(1) Traducció meva de la traducció castellana, "Donde el corazón te lleve", Seix Barral, 1994 (p. 167)
