Vaig parlar de la traducció que el 1954 va fer el germà del meu avi de la novel.la Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene.
Graham Greene era un autor catòlic, cosa que sovint queda reflectida en les seves obres. Per exemple, al final de Brighton Rock un dels personatges principals, la Rosa, té remordiments de consciència a causa d'haver dut una vida marital no ortodoxa. L'escena dels remordiments passa a dins d'una església, mentre ella es confessa. (1)
Llegir el final del llibre m'ha fet pensar en el final de la vida del germà del meu avi. La meva mare de vegades em parlava del seu tio, i gairebé sempre m'explicava el mateix fet. Més que de les diferents activitats artístiques del seu tio, em deia que tota la vida havia sigut ateu o agnòstic, que el tema religiós no el preocupava, però que quan va ser conscient que s'acostava el moment de la mort llavors hi va pensar.
Es veu que llavors no estava del tot tranquil, pel que fa a la "inexistència" de Déu. I és clar, ell feia anys "que vivia en pecat" amb la seva parella, sense haver-se casat. Ja passa, que la gent es torna fràgil i poruga, quan veu que la mort s'apropa (o més "lúcida", segons el punt de vista de les persones com la meva mare).
El cas és que la meva mare li va dur a casa un mossèn, per tal que ell abans de morir "fes les paus amb Déu". Segons el relat de la meva mare, el resultat va ser que el meu tio va anar dient: "No crec però vull creure en Déu Pare totpoderós, creador del cel i la terra..." (2)
Fins a quin punt en aquell moment ell deia el que deia de cor o pressionat per ella? Ves a saber. Fos d'una manera o d'una altra, la meva mare quan m'ho explicava em remarcava aquell "vull creure", per tal que jo en prengués nota. Em deia: "Ho veus? No és un impediment si no creus, ho pots demanar, i llavors se't concedirà". Pobre mare meva, els disgustos que va tenir per culpa de sortir jo com el seu tio, tan descregut...
--
(1) Només he llegit el primer i l'últim capítol del llibre, perquè no tinc tirada a llegir novel.les, i encara menys d'aquest tipus.
(2) La meva mare en moments així podia ser molt intervencionista i insistent. Cosa també comprensible, des del seu punt de vista, perquè si ella creia que el més important de la vida era al final poder anar al Cel, era normal, fins i tot obligat, que actués d'aquella manera. No va ser l'únic cas en què va tenir una intervenció d'aquest tipus, i com a mínim una vegada en va sortir trasquilada.
