Va arribar a dirigir algunes pel.lícules, obres de teatre i comèdies musicals. També va fer de guionista (d'altres pel.lícules i obres de teatre).
A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell.
Sempre anava just de diners. Amb aquell tipus de feines els seus ingressos eren irregulars. Hi ha qui diu que la seva escassedat econòmica s'explicava també perquè era generós, ja que quan tenia diners no li dolia compartir-los. Hi ha qui diu que la seva presumpta generositat era fruit d'una anècdota malinterpretada, i que de fet era un vividor, que tenia el costum de demanar diners a familiars i coneguts sempre que venia a tomb (això dels "sablazos" que no sé com es diu en català). De la segona opció, la de vividor, n'hi ha uns quants indicis.
Al marge del tema dels diners, en el que tothom coincideix és en què el germà del meu avi era una persona intel.ligent i creativa. I també afectuosa i sensible. Per exemple, era capaç de posar-se a plorar al mig del cine mentre veia Dumbo amb la seva neboda.
No es va casar mai. Un cop es va enamorar d'una cantant del Paral.lel, amb la qual havia fet alguna col.laboració professional com a lletrista.
Més endavant es va aparellar amb una dona. Alguns deien que "de mala reputació". Ell, però, va tenir una bona vida amb ella (van estar junts fins que ell va morir). Ella no era ben vista per la família d'ell, tant pel seu passat (o presumpte passat), com perquè no era una persona cultivada, sinó senzilla, elemental. I el cas és que la cultura i les formes eren importants per a la meva família materna, segons com una mica elitista (i preocupada pel "què diran").
És sobretot per això, pel fet que el germà del meu avi va ser capaç de no tenir por de desafiar les convencions socials i familiars, que em cau bé. També m'atrau la seva tirada bohèmia, però no la de vividor (si és que era el cas), perquè fer el que et ve de gust arrepenjant-te en els altres no m'ha semblat mai cap virtut.
El germà del meu avi va morir molt jove, als 38 anys.
Es deia Joan Lladó, va néixer a Igualada el 1918 i va morir a Barcelona el 1956. La pel.licula més coneguda de les quatre que va dirigir és l'última, el mateix any que va morir, "El difunto és un vivo" (un "remake" de la pel.lícula homònima d'Ignacio F. Iquino de 1941). (1)
De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (2)
La Rina Celi era la cantant de la qual ell es va enamorar, cosa gens sorprenent, perquè era guapíssima (i es veu que també molt bona persona, això segon no ho he tret dels relats familiars, sinó d'altres fonts).
La dona que va viure amb ell els seus últims anys es deia Mercedes. Com que la família d'ell (és a dir la meva) aviat la va oblidar, em sembla bé ara recordar-ne si més no el nom (el cognom no el sé).
El germà del meu avi va aprendre l'anglès de manera autodidacta, sobretot a través de la seva afició a les cançons. El coneixement de l'anglès li va permetre traduir al castellà Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene (traduïda com a "Brighton, parque de atracciones", Luis de Caralt, Barcelona, 1954). És molt probable que aquest encàrrec li arribés a través dels seus contactes amb gent del cine. (3)
Com que va morir tan jove, és fàcil pensar que la vida del germà del meu avi hauria pogut ser artísticament molt més fructífera. De fet, les quatre pel.lícules que va dirigir les va dirigir durant els últims tres anys de la seva vida (abans sobretot havia fet d'ajudant de direcció), cosa que permet suposar que si no hagués mort tan aviat, la seva filmografia hauria pogut ser més extensa. I també els seus guions, les seves direccions teatrals, la llista de lletres de cançons...
Com que el germà del meu avi no va tenir fills (només nebots i nebodes, amb els seus respectius fills i filles, com jo), el seu record es va desdibuixant amb més rapidesa que si n'hagués tingut. La vida és efímera, i els records també, encara més en alguns casos. Aquest és el principal pensament que em queda, després d'aquest repàs de la vida (del poc que sé de la vida) del germà del meu avi. (4) (5)
--
(1) L'activitat cinematogràfica del germà del meu avi la va desenvolupar tota dins d'IFI, la productora d'Ignacio F. Iquino.
(2) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa.
(3) De fet, m'he posat a escriure aquest text després d'haver trobat en una llibreria de vell un exemplar d'aquest llibre, de la tercera edició, del mateix any que la primera.
(4) Del poc que sé de la seva biografia. I de les seves obres: segurament en queden d'ocultes que mai se sabrà que van ser obres seves. De fet, de la traducció del llibre de Graham Greene ningú de la família en sabia res, fins que fa potser un any una parenta se'n va assabentar, més de 60 anys després de la seva publicació.
(5) A l'article sobre ell de la viquipèdia hi ha la referència d'algun document que, a banda dels records familiars, m'ha servit per completar aquest escrit:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llad%C3%B3_Bausili
